Cercar a LAFH.info
divendres 29 març 2024
Secciones LAFH
Consultoria
Conferències
Formació en Xarxa
Articles
Agenda
Currículum
GC-X
Equip
Serveis
Zona @rroba
> Articles > Revista Medi Ambient. Tecnologia i Cultura
Cara a cara - Visions sobre la gestió integrada de l'aigua

Autor: Luis Angel Fernández Hermana
03/10/2005
Font de la informació: Revista Medi Ambient. Tecnologia i Cultura
Lloc: Barcelona
Temàtiques:  Participació  Administració pública  Medi ambient 
Revista de Media Ambient. Tecnologia i Cultura

Nº 36. Octubre 2005


Cara a cara, l'enginyer de camins Rafael Mujeriego i el biòleg Narcís Prat confronten els seus punts de vista sobre què és i què no és la gestió integrada de l'aigua. Dues visions científiques sobre una gestió complexa.

******************

LAFH: El tema d'aquesta entrevista és el titular. Per tant, la primera pregunta és òbvia: què hem d'entendre per "gestió integrada de l'aigua"?

RM: La paraula "integrada" transmet la idea d'un conjunt d'elements relacionats entre si, com un sistema, en el qual l'actuació sobre un d'aquests elements té conseqüències sobre els altres. I, per obtenir un resultat final, s'ha d'actuar harmònicament sobre tots els elements. És la definició d'ecosistema: un sistema interrelacionat d'elements, que funciona amb una aportació d'energia i que respon a un estímul i genera determinats efectes. L'aigua és un dels elements que componen el medi, i pot tenir una multitud d'usos. Les diferents variables han de ser tractades de forma harmònica, no es pot actuar sobre un dels elements sense tenir en compte als altres.


Dit això, si hi ha un text d'actualitat que transmet aquest punt de vista des de la civilització, l'enginyeria i la ciència és la Directiva marc de l'aigua de l'any 2000. La DMA/2000 és encara un document interpretable, una espècie d'evangeli que hem de llegir amb atenció. No obstant això, és un document que ha de donar molt de si i que ha consolidat la consideració del medi ambient, cosa que faltava en les nostres cultures com a part de la gestió de l'aigua.


Avui la gestió integrada de l'aigua (GIA) es planteja sobre tres grans criteris:

  1. Contemplar una àmplia varietat d'opcions. És a dir, que no hi ha una solució única. En el passat, el problema del proveïment es resolia mitjançant una gran actuació: un transvasament, un pantà, etc.
  2. L'adopció simultània de diverses solucions requereix el desenvolupament harmònic de dos grans grups de realitats: les infraestructures (allò físic) i la gestió (allò virtual), o la realitat i el "programari". Estem equilibrats en aquest sentit? Crec que, ara com ara, tenim més del primer que del segon.
  3. La planificació d'aquestes actuacions mitjançant l'anticipació per evitar polítiques de curt termini.


Per acabar, vull tornar a la caixa d'eines que ens permetrà implantar una GIA:

  • Protegir les nostres fonts de subministrament d'aigua (evitar-ne la contaminació).
  • Estalviar aigua o fer-ne un ús eficient, amb tots els matisos que hi vulguem afegir. L'estalvi d'aigua no sempre suposa un benefici general, pot ser només molt localitzat.
  • Ampliar el camp de la regulació: emmagatzemar aigua en èpoques d'abundància per disposar-ne en èpoques d'escassesa. Aquest és un procés d'adaptació evolutiva que coneixem molt bé. Però no només cal emmagatzemar aigua, sinó també protegir-nos enfront de les crescudes i les riuades, que són una característica de la nostra geografia i en la gestió de la qual els embassaments juguen un paper fonamental.
  • Intercanviar els usos de l'aigua entre tots els usuaris potencials: el medi ambient, els usos urbans, els usos agrícoles i els usos industrials.

Hi ha dues eines més per a la gestió integrada de l'aigua que són noves en la nostra cultura:

  • La reutilització i la regeneració planificada de l'aigua per a usos potables i no potables.
  • La dessalinització d'aigua salobre i aigües marines.


NP:
LA GIA depèn d'on es fa i dels objectius que es fixin. En el context català o espanyol sabem el que pot arribar a significar, però en països d'Àfrica o de l'Amèrica Llatina pot tenir un significat molt diferent. La directiva europea ens ofereix un marc molt clar, ja que estableix com a límit bàsic el mediambiental. I aquesta és la novetat. De valorar l'aigua només com a recurs, hem passat a considerar-la un actiu ambiental, i aquesta consideració ha de ser un objectiu central en la planificació i en la gestió integrada de l'aigua. Aquest és el tema clau.

Tenir un medi ambient en bones condicions significa disposar de rius i embassaments nets perquè quan captem l'aigua sigui de qualitat. I sabem que això és cada vegada més important. Cada vegada som més capaços de mesurar qualsevol cosa que contingui l'aigua i, quan ens comencem a acostumar a un contaminant emergent que sembla que és molt perjudicial, resulta que en surten tres més. Els temes de qualitat, doncs, són també fonamentals. És millor agafar l'aigua sense necessitat de tractar-la, que no haver-la de tractar vuitanta vegades perquè està feta un desastre. Si l'objectiu de la gestió integrada de l'aigua és mantenir el medi ambient en bones condicions, això garanteix que l'usuari disposi d'aigua de qualitat. Comprendre això és un primer pas essencial per poder actuar després en altres direccions.

La DMA/2000 obliga a un canvi accelerat de mentalitat a Espanya. Fins fa un any i mig la política de l'aigua ja tenia la solució (el transvasament, per exemple, per a Catalunya), i no pensàvem en res més. Hem viscut amb aquesta idea durant vint-i-cinc anys. La resta (regeneració, dessalinització, reutilització, etc.) era una cosa que es podia fer, però no constituïa el cor de la qüestió. Quan es canvia el punt de mira cap a la qualitat, canvia també tota la resta. Si el riu ens ha de donar aigua d'una determinada qualitat, ha de dur una quantitat d'aigua concreta i no pot ser que vagi mig sec. La paradoxa del Segura és que estan demanant un transvasament i altres intervencions en un riu que no arriba al mar, és a dir, que ja no és un riu.

Per tant, quan entenguem que una determinada quantitat de l'aigua de la pluja que rep la conca d'un riu ha d'arribar al mar, també entendrem moltes altres coses en les quals ens hem enrevessat darrerament. Si hi ha gent, per exemple molts polítics, que diu que l'aigua del riu es perd al mar, això tan típic que sentim tantes vegades, com que "l'Ebre ha llançat al mar vint transvasaments", no parlem de sostenibilitat ni de millorar el medi ambient. El mateix es pot dir respecte a la quantitat. Si nosaltres tenim dret a disposar d'aigua per beure, els ecosistemes també tenen dret a disposar d'aigua per sostenir-se. Quan harmonitzem ambdues coses podrem entrar en el món de la gestió integrada.

RM: Jo prefereixo parlar de "criteri ambiental" en comptes de "límit ambiental". D'aquí sorgeix la necessitat d'aplicar els criteris fixats en la DMA/2000, que, com he dit, és un document interpretable. Però correspon a les administracions i als ciutadans realitzar aquesta interpretació mitjançant un procés de consens i de debat conjunt per determinar finalment quin tipus de medi ambient volem. No tenim una foto ideal del medi ambient a què aspirem. Per això crec que la gestió integrada de l'aigua es pot iniciar abans de tenir resolta aquesta foto ideal, ja que es tracta d'ordenar els mitjans de què disposem per aconseguir la finalitat que ens hem fixat.

LAFH: Hi ha un desequilibri hídric a Espanya entre l'oferta i la demanda? Es diu que el consum augmenta entre un 13 i un 15% anual, però que tenim la mateixa quantitat d'aigua, no hi ha reserves noves. Com es podran harmonitzar els dos conceptes esmentats davant una situació d'aquest tipus?

NP: La veritat és que el consum a Espanya creix molt poc, fins i tot a Múrcia. La regió metropolitana de Barcelona, per exemple, consumeix ara pràcticament la mateixa quantitat d'aigua que fa 25 anys, 450 hectòmetres cúbics a l'any aproximadament. Juntament amb l'augment de la població i de les segones residències, s'han produït també canvis en les pautes de consum, s'han reduït els usos de caràcter industrial, s'ha incrementat l'eficiència de la xarxa de distribució. Una cosa ha compensat l'altra. De tota manera els recursos disminuiran en el futur a causa del canvi climàtic i per altres raons que apuntarem en l'entrevista. Certament estem en un equilibri inestable.

Per altra banda, qui planifica el territori i decideix si un municipi creix en 10.000 persones no és qui planifica l'ús de l'aigua. A ell l'única cosa que li interessa és fer cases. Fa sis o set anys es pensava en una Catalunya de 6 milions d'habitants que continuaria creixent. Ara estem parlant d'una Catalunya de 8 milions d'habitants. Com ens ho farem perquè puguin beure 8 milions d'habitants? Doncs dependrà de molts factors, de si es concentren a la regió metropolitana o si s'escampen per la resta del territori. A més, els recursos hídrics de Catalunya no són iguals a les conques de la Muga, del Segre i del Francolí. No estem segurs que amb els recursos que tenim puguem donar aigua de qualitat a aquesta població, llevat que usem els instruments que hem esmentat, com l'aigua regenerada. Crec que això encara no està ben estudiat.

RM: Darrerament la zona metropolitana de Barcelona registra fins i tot un descens tènue del consum. Però la qüestió més important és la fiabilitat del subministrament. Només disposem de reserves per a uns quants dies. Si per alguna raó ens faltés el subministrament d'aigua, no tenim manera d'esmorteir l'escassesa. La precipitació mitjana a la zona metropolitana de Barcelona és similar a la de Londres, però Barcelona la rep en tres o quatre episodis, mentre que a Londres cau al llarg de l'any. Si passés alguna cosa greu a la Barcelona metropolitana, en pocs dies tindríem problemes seriosos de subministrament. Madrid, en canvi, té més fiabilitat en el seu proveïment. De tota manera, a més de la fiabilitat, el dèficit fonamental a la regió metropolitana de Barcelona és el de la qualitat de l'aigua.

NP: A la qualitat, s'hi pot arribar per dues vies. Una és com a Madrid, amb molts embassaments, molts tubs i molta infraestructura. Però això és molt agressiu amb el medi ambient. L'altra via és una actuació més local: aqüífers, dessalinitzadores, etc.

LAFH: Tenim bona informació per començar a prendre decisions en la perspectiva de la gestió integrada de l'aigua?

RM: Hi ha un volum d'informació considerable. El desequilibri més important resideix en el grau de participació en la presa de decisions. Cal que aprenguem a educar tothom, a informar tothom, no només a uns quants. Si no, la reacció normal és de desconfiança. Crec que ens falta una cultura adequada per posar-nos d'acord a partir de criteris debatuts en comú. Per això hi ha aquesta tendència a adoptar solucions categòriques sense fonaments sòlids i consensuats.

NP: Crec que, d'informació, n'hi ha molta, però molt dispersa. Hi ha informació clau que no és pública. Es necessita una major transparència per poder contrastar informació de procedència interessada. El gestor de vegades no vol saber certes coses perquè ja tenia una decisió presa.

Aquesta ha estat fins ara la nostra història de la gestió de l'aigua. Els que van inventar el transvasament de l'Ebre ja ho havien decidit abans de tenir l'estudi ambiental necessari per prendre aquesta decisió.

Per tant, si, per exemple, l'Agència Catalana de l'Aigua té cinquanta estacions d'aigües subterrànies on es mesuren vint paràmetres, aquesta informació ha d'estar a Internet perquè tothom sàpiga quin és l'estat dels pous, els rius, etc. És a dir, cal que tota la informació rellevant estigui a Internet, i cal que hagi estat elaborada d'una manera comprensible per al públic i les organitzacions involucrades o afectades. Per això també és important la DMA/2000, perquè demana que es conegui un cert tipus d'informació abans d'emprendre determinades actuacions, com les dades biològiques de l'aigua, mentre que abans només es prenien les dades químiques. L'any 2009 tots els països europeus han d'enviar a Brussel·les un pla de gestió de les conques. Per tant, aquest trienni és clau per fixar els objectius, les mesures i el pla de gestió. Tot això va molt lligat a plans d'inversions per portar a terme aquests plans de gestió. Aquí podrem veure si anem en la línia de la Directiva per al segle XXI o si agafem altres rumbs. Serà el moment que hauríem de mullar-nos i decidir on intervindrem i on no intervindrem, tant si és per dificultats materials com financeres. Aquesta és una acció que correspon als governs autònoms i al govern espanyol, que han d'explicar als seus ciutadans com quedaran els seus rius.

LAFH: És un arc de temps realista per trobar i plantejar solucions?

RM: La defensa del medi ambient no ens pot fer oblidar les coses quotidianes. Si en aquests dies no plou [estiu de 2005], les escasses reserves d'aigua experimentaran unes tensions importants. Per això cal anar impulsant canvis progressius, i combinar-los amb la resolució de les necessitats quotidianes. Jo sóc optimista; tenim les eines necessàries per arribar als millors objectius, però necessitem ser flexibles i àgils i no perdre'ns en la paperassa burocràtica. Si no ho fem així, si persistim en un tipus de gestió tradicional, no ho aconseguirem. Si les sequeres es perllonguen durant diversos anys consecutius, passarem moments molt difícils, llevat que adoptem una actitud més dinàmica.

NP: Crec que ens enfrontem a dos problemes: primer, la gestió de l'aigua ha estat fins ara bastant llastimosa. No hi ha visió de conjunt i tothom intenta fugir d'estudi. Quan es presenta un problema nou, com la regeneració de l'aigua o els problemes de salut pública, tot són dificultats i els administradors no es posen d'acord per prendre les mesures adequades. Aquí tenim episodis com la contaminació de Flix: veiem que passen els mesos i, o bé no passa res, o bé les administracions es barallen entre elles sobre raons que els condueixen a la paràlisi. Crec que gran part d'aquest desori burocràtic es podria començar a solucionar si el procés de presa de decisions es descentralitzés a favor dels ens locals.

En segon lloc, l'actual mapa polític d'Espanya impedeix gestionar l'aigua d'una manera coherent. Ho veiem, per exemple, en el cas del transvasament Tajo-Segura. Els governants de Múrcia i Castella-la Manxa segueixen fins i tot orientacions diferents a les dels seus mateixos partits polítics. El president de Castella-la Manxa vol passar aigua del Tajo a Albacete per regar blat de moro, i Múrcia la vol per regar el seu. Quina racionalitat té regar blat de moro a Albacete? Cap. Però se subvenciona aquesta activitat perquè els beneficiaris són una gent que va a votar en un determinat sentit. El mateix es pot dir de Múrcia amb el caos a què han arribat en el tema dels regadius. En aquest context, no serveix de gran cosa que expliquem la necessitat de protegir el medi ambient i garantir la qualitat de l'aigua per complir amb la DMA/2000. Per a ells l'única cosa important és sortir al telenotícies de les nou del vespre i defensar públicament les seves postures. A Catalunya la situació afortunadament no és igual; ara hi ha altra sensibilitat i l'oposició sembla més racional. Però a Espanya, especialment al Llevant, és molt difícil fer una política d'aigua coherent.

RM: Tot això, a més, és més complicat en moments de sequera. No hem estat capaços d'arribar a un consens previ que ens hagi permès fixar les regles del joc. Nosaltres tenim també situacions semblants, com les que es donen entre Catalunya i Aragó. Als Monegros reguen per aspersió gira-sols que previsiblement no es recol·lectaran mai. Fins i tot conreen arròs, tot subvencionat. No seria millor posar-nos d'acord sobre la utilitat de l'aigua emprada en aquestes activitats? "Quant li rendeix, a vostè, aquesta explotació de gira-sol? Doncs bé, li ofereixo abonar-li l'import i no fa falta que malgasti l'aigua." Per a això es requereix un enteniment previ, que es traduirà en la creació de borses o bancs d'aigua virtual.

A més, la faceta ambiental no comprèn tan sols els éssers vius dels ecosistemes, sinó també l'energia, les aportacions de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle. Aquests factors cal incloure'ls en la reflexió global, i tenir-los en compte a l'hora de prendre decisions i requalificar les prioritats, sia per construir dessalinitzadores, sia per gestionar aqüífers. La modernitat no ens ha de fer perdre de vista aquests paràmetres.

LAFH: Quin paper jugaran els preus en la gestió integrada de l'aigua per regular els seus usos?

NP: Una part important, sens dubte, però amb certes limitacions. L'aigua és un actiu ambiental que si el fies al preu pot produir distorsions considerables. Si es fan inversions per estalviar aigua, però després aquesta aigua es posa en un banc d'aigua per vendre-la, no s'ha resolt res. Cal mantenir un equilibri entre la part econòmica, la social i l'ambiental. És el que ens diu el sentit comú i també la Directiva.

RM: Ja que parlem de preus i subvencions, convé assenyalar que a Califòrnia es paguen collites que, per consideracions conjunturals, no són rendibles o necessàries, i així s'evita l'ús de l'aigua. D'aquesta manera es protegeix el medi ambient i es promou l'ús eficient de l'aigua. L'entitat metropolitana del sud de Califòrnia, que abasteix 18 milions d'habitants, pràcticament la meitat de l'estat, ha assolit acords amb cinc municipis posseïdors d'aqüífers per generar un embassament virtual de 230 hectòmetres cúbics, superior al segon embassament real de l'estat. Pràcticament no han fet cap obra, ho han aconseguit només mitjançant la gestió dels aqüífers per emmagatzemar-hi aigua en èpoques d'abundància (i estalviant aigua de cultius inútils), per tal de poder-la emprar en fases d'escassesa. Mitjançant aquesta forma de gestió han propiciat la creació d'un recurs hídric addicional molt més fiable.

NP: Això és el que ens falta aquí, que la gent parli i es posi d'acord. L'ACA no posseeix l'estructura necessària per promoure i conduir aquest tipus de debats. Arriba una sequera i un parell de persones fan un decret amb la millor intenció del món, però no han parlat primer amb els afectats. I aquests afectats s'empipen quan veuen que els posen restriccions que no creuen necessàries. Falta aquesta necessitat de parlar i de consensuar les decisions. A un enginyer nord-americà no se li ocorre començar a planejar un embassament sense consultar abans amb les persones i les organitzacions que, d'una manera o una altra, en resultaran afectades.

RM: Saben que tots guanyen si ho fan, encara que les negociacions triguin tres o quatre anys. En totes aquestes iniciatives, l'Administració ha de comprendre que no pot abastar totes les facetes de la gestió de l'aigua, que ha de descentralitzar les seves funcions en el sentit físic i fins i tot des del punt de vista de la propietat. El que s'ha de reservar és la capacitat reguladora de la gestió del recurs.

LAFH: Tot el que estem comentant té, a més a més, un escenari de fons tan preponderant com és el del canvi climàtic. Sabem que Espanya és un país frontissa entre dues geografies tan caracteritzades com la del nord d'Àfrica i la meridional europea. Tots els estudis que van apareixent referents a aquest fet apunten que el nostre país es troba en una posició molt vulnerable davant aquesta eventualitat que la variabilitat climàtica natural s'accentuï per l'acció de les activitats de l'home. Estem preparats per afrontar un canvi climàtic com el que apunten les previsions actuals?

NP: L'Administració de l'aigua no, no està preparada perquè no ha pensat seriosament en aquests problemes. A Espanya i, per descomptat a Catalunya, durant dues dècades el seu objectiu ha estat que ningú s'assabenti que aquest és un país mediterrani i, per tant, que quan un obre l'aixeta sempre pot esperar que en sortirà aigua. Aquesta percepció no es canvia de cop. No podem dir-li a quatre-cents funcionaris de la nit al dia: "Aquest és un país mediterrani on hi ha escassesa i a més a més el canvi climàtic ens ho farà més difícil". Això no és el que hem dit durant tot aquest temps. Cal començar a obrir altres línies de gestió, per descomptat, com les que ha assenyalat Rafael, i que està mirant de desenvolupar el mateix Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Però necessitem un canvi profund en la percepció de l'Administració perquè actuï en conseqüència.

Crec que, des d'aquest punt de vista, i com hem assenyalat abans, l'Administració hidràulica espanyola té una estructura i una forma de treballar que no es correspon amb la dimensió i la naturalesa dels problemes que ha de resoldre. No es treballa en equip, en col·laboració, sinó que es potencien els departaments estancs i la falta de comunicació. Aquest estat de coses requereix una remodelació profunda perquè, en cas contrari, fins i tot encara que hi hagués un primer nivell polític que cregués en la necessitat de canviar la perspectiva actual de la política hídrica, potser no es podria implementar perquè no hi ha gent preparada per fer-ho. A això s'afegeix que no tenim una cultura de la participació, com als EUA.

Allà, quan l'Administració proposa un projecte ja sap que mai acabarà com està a l'esborrany original, perquè l'ha de sotmetre a consultes públiques, dictàmens, debats, etc. I sap que li canviaran el projecte. Aquí partim de la idea que, si proposo alguna cosa i algú ho critica, jo em molesto i m'enroco a defensar-la. Hem de canviar aquesta cultura per tenir una administració de l'aigua preparada per al segle XXI.

RM: És cert que ens trobem en una franja geogràfica molt sensible, amb un augment de població que no s'havia previst fa uns anys. Ara som pol d'atracció del Sud i també del Nord, perquè aquí hi ha una qualitat de vida que ells aprecien. Encara que no hi hagi indicis irrefutables sobre el canvi climàtic, sí que hi ha indicadors suggeridors que ens han de portar a aplicar el criteri que més val curar-se en salut. Per tant, sí que fa falta una nova manera de fer les coses. Per exemple, crec que amb una entitat reguladora en tenim prou. El que hem de promoure, a més, són entitats executores, com organismes locals, consorcis d'aigua i consells comarcals, que tinguin el dinamisme necessari per portar a terme les noves formes de gestió. Com ho fem? Doncs cal desenvolupar noves infraestructures, no com ho hem fet en el passat, sinó utilitzant de manera combinada les eines que hem esmentat. I cal oferir noves opcions com la regeneració, la reutilització planificada i la dessalinització. Aquestes opcions requereixen una participació més intensa, si és possible, perquè es tracta de novetats. Les alternatives que he esmentat al principi tenen un ordre creixent de costos, econòmics i ambientals, a mesura que augmenten el seu grau de complexitat tècnica.

El Decret de sequera ha propiciat un debat molt viu entre els agents socials, i ha posat de manifest la possibilitat que es plantegi una nova guerra de l'aigua, com més d'un d'aquests agents ja ha anunciat, llevat que s'expliqui tot bé i s'entengui el que implica i els costos que comporta, que, en alguns casos, seran molt importants. I, insisteixo, moltes d'aquestes coses les sabem fer i sabem el que costen; ens falta incorporar-les al debat de la gestió del recurs.

NP: Si parlem d'una gestió integrada, en què una sola mesura, com el transvasament, és substituïda per moltes mesures, cal fer una valoració detallada de totes aquestes mesures per poder-les prioritzar des del punt de vista econòmic, social i ambiental. És necessari consensuar criteris abans de demanar diners per a
infraestructures que ens comprometen durant molt temps i sense estudis que les avalin.

RM: Depenent de la infraestructura que s'utilitzi, el cost més important serà la inversió o l'explotació. En alguns casos, com els embassaments o els transvasaments, la inversió suposa el major cost i el sol pagar l'Administració, sia Madrid o Brussel·les. En altres casos, com la dessalinització, els termes s'inverteixen, el cost de l'explotació iguala o supera el de la inversió i el sol sufragar el ciutadà. Aquest és un canvi que notarem aviat, i cal que estiguem preparats per explicar-lo, perquè generarà un debat intens.

LAFH: La gestió integrada ens deixa ara a les mans una sèrie d'instruments i infraestructures que anteriorment havien estat sotmesos a fortes discussions: si usar intensivament o no els aqüífers o altres fonts no renovables al mateix ritme del consum, el paper de la contaminació, la necessitat o no de dessalinitzadores d'aigües marines o insalubres, etc. Què ha passat perquè hàgim franquejat tantes portes en un període de temps tan breu?

RM: Per començar amb un exemple, l'ús conjuntiu d'aigües superficials i subterrànies ha estat àmpliament debatut en les dues últimes dècades a Espanya, i crec que és així com cal fer les coses. L'aqüífer és un embassament subterrani. I si se n'extreu aigua, cal recarregar-lo per mantenir-ne l'equilibri. Aquesta recarrega pot ser natural o planificada. I ja tenim experiències d'ambdós casos. En aquesta línia, al Llobregat es va a fer una experiència interessantíssima que tothom hauria de conèixer: la construcció d'una barrera contra la intrusió salina mitjançant aigua regenerada. La idea és injectar aigua per crear una cortina que impedeixi l'entrada d'aigua del mar. Però a més cal anar omplint l'aqüífer, perquè, si se'n continua emprant l'aigua, la cortina al final tindrà un efecte molt limitat. Aquesta és la clau en l'ús de les aigües subterrànies: extracció i recàrrega. Omplir-los en èpoques d'abundància i extreure'n fins i tot una mica més del compte en èpoques de sequera. L'aqüífer és en definitiva una gran reserva considerada cada vegada més de caràcter estratègic.

NP: Al mateix temps, el Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya està fent un AVE, un metro i altres obres de gran envergadura que obstaculitzen i afecten aqüífers. I això també es fa a les Balears i a altres llocs. Encara no està molt estesa una consciència que els aqüífers són una reserva estratègica. Cadascú va a la seva i aplica polítiques sectorials.

RM: Jo no crec que sigui una qüestió de mala fe, sinó de falta de coordinació. És similar al que succeeix amb les riuades a la conca baixa del riu Llobregat, que estan potenciades en gran part per la impermeabilització urbana. Això vol dir que cal deixar de fer cases? No, però sí que cal fer-les d'una altra manera, amb altres paviments que no afavoreixin tants escolaments. El mateix hem de fer en el cas de l'AVE, quan passi per l'aqüífer del Llobregat. El túnel del tren es pot convertir en una pantalla que pertorbi la circulació subterrània de l'aigua. Aquesta obra pertorbarà l'aqüífer? Doncs cal valorar-ho per decidir quina és la millor solució.

LAFH: Bé, un altre tema controvertit que ha motivat un foc creuat durant molt temps entre experts, tècnics i funcionaris és el de les dessalinitzadores. Ara sembla que hi ha una política oficial que afavoreix la seva implantació. Segons les dades que es manegen oficialment a Espanya hi ha en aquests moments al voltant de 900 dessalinitzadores que, lògicament, varien considerablement pel que fa a la grandària i la capacitat. Què ha passat perquè la dessalinitzadora hagi vençut les resistències més aferrissades i s'hagi convertit en un element més de l'arsenal de la gestió integrada de l'aigua? Hem trobat de cop i volta una "solució màgica"?

NP: Està passant una cosa semblant al que succeïa fa anys amb els parcs eòlics. Havia gent que deia que no solucionaven gens, que eren una ximpleria, i ara en volen posar pertot arreu. Abans no eren un bon negoci i ara sí. Ara amb la dessalinització passa el mateix. Si no fos una alternativa per al transvasament o per a intervencions d'aquest tipus, ara semblaria que és la solució per a tot. I no és així: és una bona mesura en el context adequat. En el cas de Catalunya, l'aposta per la dessalinització és una aposta quantitativament (60 hectòmetres cúbics) i qualitativament molt important. Ens permet disposar d'aigua de molt bona qualitat, que és un dels problemes més greus que tenim en el cas del Llobregat, a causa de les mines de sal i de les depuradores. Si barregem l'aigua del riu amb la de la dessalinitzadora podem aconseguir un canvi de qualitat espectacular. La dessalinitzadora té l'avantatge i l'inconvenient que ha de funcionar constantment, no es pot desconnectar. Això significa que en èpoques humides, quan hi hagi bastant aigua, es pot disminuir la pressió sobre altres recursos, es pot guardar aigua d'altres fonts. La part negativa és que gastarà bastant energia i emetrà CO2. Per això cal establir un balanç entre avantatges i desavantatges per decidir si val la pena o no.

RM: La dessalinització té l'avantatge que el cost de les membranes de filtració ha baixat de manera significativa, entre un 10 i un 20% anual. El que no s'ha aconseguit reduir encara és l'aportació energètica, que és aproximadament de 4 kwh/m3. La planta de dessalinització de Blanes és una instal·lació petita (20.000 m3/dia) que pot requerir fins a 5 kwh/m3 si s'hi inclou el procés de captar i distribuir l'aigua. Això és amb aigua de mar. Els consums són molt menors quan es tracta d'aigua salobre. El problema està en la inversió: entorn dels 4 euros per cada metre cúbic de capacitat anual. La planta prevista per a Barcelona (60.000 m3/d) tindrà un cost d'inversió d'uns 240 milions d'euros. Si ho comparem amb altres alternatives, com regenerar aigua depurada mitjançant una planta col·locada després de la depuradora convencional, la inversió seria de 0,26 euros per metre cúbic de capacitat anual. Però els usos serien diferents, encara que es podria passar a una aigua d'una qualitat superior per recarregar aqüífers o altres usos similars, com ja es fa en altres llocs, la qual cosa, és clar, encariria el procés. Finalment, tenim la possibilitat d'una altra alternativa: emmagatzemar aigua en el que s'anomenen "embassaments en derivació". La Diputació d'Àlaba ha finançat la construcció a Vitòria d'un d'aquests embassaments, de 7 hectòmetres cúbics de capacitat, i li surt a 1,8 euros d'inversió per cada metre cúbic de capacitat. Actuacions similars es podrien fer a Catalunya...

NP: Jo crec que a Catalunya seria molt difícil, és un territori més poblat, seria socialment molt complicat...

RM: Bé, com tot avui dia, tant si es tracta de presons com d'aquesta mena d'embassaments. Però el més important són les magnituds econòmiques que hi entren en joc. Crec que a Catalunya, a la zona de la costa, es podria regenerar i reutilitzar l'aigua per a usos que no siguin de consum humà directe. Aquests recursos addicionals ens permetrien fer coses sorprenents. Per exemple, si portem l'aigua del Ter fins a Barcelona, per què no podríem retornar l'aigua depurada i regenerada fins al Tordera? Crec que seria una opció més raonable econòmicament i ambientalment que no la de dessalinitzar, encara que la dessalinitzadora sigui més fàcil de gestionar administrativament. A més, regenerar aigua és una cosa que sabem fer i, de fet, ara fem una cosa similar a les plantes de Sant Joan Despí i d'Abrera, on produïm aigua potable a partir de l'aigua que baixa pel Llobregat, que en aquests moments no és necessàriament millor que l'aigua d'un efluent secundari de bona qualitat. És a dir, que sabem fer aigua regenerada de qualitat i es podria destinar a usos que no incloguin el consum humà. Costaria transportar-la? Per descomptat, però és una inversió de futur per al país.

LAFH: Jo el vaig entrevistar per a El Periódico de Catalunya per primera vegada fa prop de vint anys i ja plantejava solucions d'aquest tipus. Recordo, a més, que en aquella època va organitzar un congrés internacional a Castell Platja d'Aro, a la Costa Brava, sobre la regeneració i la reutilització de l'aigua, al qual van assistir experts i administradors de Califòrnia, Israel i d'altres llocs del món que van mostrar les solucions que estaven implementant. Què ens ha passat? Per què no hem avançat més per aquest camí?, per què encara parlem de la regeneració de l'aigua com si fos la gran novetat i no hem aconseguit integrar-la dintre de la política hídrica del país?

RM: Per les mateixes causes que van sofrir i sofreixen els que proposen aquest tipus de solucions. Aquí tinc un document d'inicis de l'estiu de 2005 de l'Associació de Subministradors d'Aigua de Califòrnia, que engloba al voltant de 440 agències, en el qual sol·liciten a les autoritats federals i estatals que es concedeixi més competència als ens locals perquè desenvolupin aquestes solucions. Qui ha desenvolupat la reutilització a Catalunya? Els que estan en contacte amb la realitat del recurs, els que necessiten aigua per a una varietat d'usos -tant si és per a camps de golf com per a cultius de blat de moro, o per al que sigui- i busquen les diferents maneres disponibles de satisfer la demanda. La Diputació d'Àlaba ha fet una inversió de 28 milions d'euros per construir la xarxa de subministrament en alta d'aigua de reg en 10.000 hectàrees, que inclou l'embassament en derivació. La planta per regenerar l'aigua ha costat 3,25 milions d'euros i produeix 12 hectòmetres cúbics l'any, suficient per satisfer el consum durant l'estiu i per emmagatzemar-ne a l'hivern. El seu cost de funcionament és de 0,4 milions d'euros l'any. Els agricultors paguen la distribució, l'explotació i el bombament fins a la seva parcel·la. Ara, a més, Vitòria pot requalificar sòl agrícola a industrial perquè ja té resolt el problema de l'aigua. I això interessa a les companyies, com la Mercedes, que llavors s'instal·len en aquests llocs.

La regeneració de l'aigua no és la panacea, no ho resol tot, però ajuda molt. I, el més important és que sabem fer-ho i podríem fer un salt qualitatiu important. A mi em sorprèn ara aquesta reconversió sobtada a favor de les dessalinitzadores; sembla que per ser moderns ara cal tenir una bona dessalinitzadora. Però hi ha altres solucions i les hauríem d'estudiar amb deteniment.

NP: Nosaltres pensem que la dessalinitzadora està sobredimensionada, que amb 30 hectòmetres cúbics basten, no en fan falta 60. Però, és clar, com van dir els enginyers de l'Agència Catalana de l'Aigua, s'acaben els fons europeus, així que posem-ne una de 60 hm3. I ens cobrim per al futur.

RM: Doncs fixa't quin error. Estem com als anys 80, pensant que ens faran un gran regal d'inversió, però després haurà de venir un conseller a dir-nos als ciutadans: "Escolti, que hem d'apujar el cànon de l'aigua".

LAFH: Bé, per acabar, permetin-me una pregunta de tall "existencialista": la gestió de l'aigua ha d'estar només en mans dels enginyers?

RM: No ha d'estar només en mans dels enginyers, ni dels polítics, ni dels ecòlegs. Ha de ser objecte d'un debat i d'una reflexió en la qual participin els professionals i els usuaris en general.

NP: Ha d'estar en mans de qui sàpiga gestionar-la d'acord amb els objectius d'una gestió integrada que coincideixi amb les directrius de la Directiva marc. Tant se val si és un enginyer, un biòleg o el que sigui. De tota manera, no crec que pugui estar en mans d'una sola professió -que no ho està, eh?-, ja que és un tema molt complex. A més, crec que hi ha d'haver una altra cosa important, i és que la societat els acuiti, que hi hagi una consciència social, de manera que quan aquests tècnics, enginyers o biòlegs boníssims vinguin amb un pla magnífic, algú els faci obrir els ulls i els recordi altres opcions i possibilitats. Hi ha sempre una espècie de paternalisme, i als tècnics els costa "descendir" a parlar amb els simples mortals. Cal que ens creguem el tema de la participació i que la gent pugui intervenir en el disseny d'aquestes polítiques.

RM: Aquest tipus de decisions afecten els ciutadans, igual que la millor capacitat industrial i la major rendibilitat i fiabilitat de la seva indústria. Per tant els usuaris, de manera estatutària i organitzada, han de participar en aquest procés de presa de decisions. Cal que desenvolupem fòrums, com els que en altres llocs es denominen consells assessors, que incloguin professionals i ciutadans amb credibilitat i coneixements contrastats.

LAFH: Recolzar-se en l'enquesta pública i en el seu resultat, valorat pel dictamen del consell assessor.

NP: L'Administració està acostumada a pensar que els organismes de participació no tenen veu ni vot, i que pot prendre decisions sense fer consultes prèvies. No tenim aquesta tradició de consensuar. A la persona que va fer el Decret de sequera no se li va ocórrer consultar amb els afectats perquè no hi ha costum de fer aquesta mena de coses. El Consell per al'ús sostenible de l'aigua (CUSA) hauria de rebre informació i emetre opinions que guiïn les decisions del govern.

RM: La participació ciutadana és crítica. El govern, quan fa una proposta, no pot pretendre que el projecte quedi immaculat, perquè hi ha altres partícips els plantejaments dels quals caldrà escoltar i tenir en compte. Tothom té drets legítims que s'han d'atendre.

Imprimir Recomienda esta URL
ESPAÑOL
Cercar per temàtica
 Cerca avançada
LAFH en:
  • Google
  • Yahoo!
  • Ask Jeeves
  • Terra


  • ©LAFH, 2005. Todos los derechos reservados. lafh@lafh.info producido por gnuine